Dues persones pensaven que mai es trobarien, que mai compartirien res,són diferents, viuen diferent, pensen diferent, vesteixen diferent... però el destí les va unir per fer una cosa juntes. Encara cap de les dues persones sap què és el que ha de fer, però viuen, somriuen, aparèixen i desparèixen, s'expliquen, s'escoltes, s'entenen, riuen, miren, viatgen, prenen el sol, prenen la lluna... i s'estimen, s'estimen en el fons del cor, sense dir-s'ho es tenen presents més d'un moment en el dia a dia, es veuen, s'abracen, no s'enfaden sinó es burxen, riuen... Trobar-se a estat obra d'alguna cosa, destí, casualitat, causalitat, no ho saben però estan unides.
Mai haguès pensat que t'estimaria tant com per no poder oblidar-te des de el dia que et vaig mirar per primer cop als ulls i et vaig dir pel nom. Mai hi havia pensat i ara em sorprén, però m'agrada tenir-te al meu costat, m'agrada veure com la filosofia, la vida, les situacions, els sentiments, les esperances, les espectatives, tot flueix al voltant nostre. M'agrada saber que hi ets i no m'agrada pensar que desapareixeràs, ets al meu costat i espero que així ho sigui. No ho havia pensat mai i ara et sento tant a prop que ocupes un lloc en el cor inexplicable.
No hay comentarios:
Publicar un comentario