_

Un vespre que plovia hi havia anat, sense ni tan sols decidir-ho.

Simplement s'havia vestit amb la primera roba que havia trobat a l'armari i havia sortit.

S'havia mirat al mirall del replà, tampoc estava tan malament.

Va sortir al carrer y va començar a córrer.

Baixes?, va preguntar.

Plou, va afirmar.

Ja ho sé idiota! Baixa!

Ja vaig...

3 minuts i sobria la porta.

Es van saludar amb una llarga abraçada.

Feia com una setmana que no ens veiem, va dir.

Sí...

Li va agafar la mà.

Què...? va dir amb veu baixa.

Sshht.

Només vull sentir-me segura al teu costat.

La va abraçar.

Dies en que una abraçada d'aquella persona es troba a faltar.

Dies en que somrius perquè podràs fer-ho.