Joan

Ja fa prop d'un any que em ronda un sentiment estrany pel cos, cada cop que em llevo, surto al carrer, passejo...
Vas desaparèixer una tarda d'estiu sense despedir-te, nnomés dient: "sigues feliç".
Molta gent ha intentat omplir el teu buit però cap ho ha aconseguit.

És una sensació que em porta al record d'aquelles tardes al carrer, a la plaça, on intentaves ensenyar-me què és el que està bé i què és el que no, el què és la felicitat i el què és la tristesa, el què és una bicicleta i el què és un tricicle...

Ara quan hi ha moments que et necessito, intento imaginar-me què és el que em diries. Tu eres el savi vell que ensenyava a la jove aprenent les regles del joc de la vida. Però ara, ara...

... ara és massa tard. Se't va emportar sense que t'ho mereixessis. Ella, ella se't va endur perquè eres bo, la millor persona, el millor candidat a tot, i ara després de tot ets propietat seva, i no tornaràs.

No sé què he de fer, puc parlar-te, explicar-te, buscar-te... però no sé si em sentiràs, m'escoltaràs, si et trobaré....


L'última vegada que vaig estar amb tu va ser tan especial, que recordo la teva mirada fregant la meva, la teva mà agafada a la meva, l'abraçada de despedida que em negava a veure... tu ja ho sabies que se t'enduria i jo... jo esperava que et quedessis...

No et mereixia i per la força se't va emportar, així demostra que és injusta, egoista i envejosa.

Sé que no ets aquí, que no em pots tocar, però vull creure que em veus i m'inspires per anar pel bon camí. Vull creure que segueixes sent qui eres, que segueixes estan al meu costat tot i no ser-hi de veritat. Vull creure que sóc aquella nena que jugava al joc més complicat del món però més senzill de la vida. Em vas ensenyar a saltar, a comprendre, a mirar, a ser... i no et fallaré.

Jo era, sóc i seré la teva Irina.



T'estimo i t'estimaré sempre.