Va ser tot tan extrany... no sabia què era el que m'estava passant, estava obrint el cor a una persona que feia poc més de dos mesos que coneixia i no m'haguès imaginat mai que haguèssis estat tu qui m'escoltés, però em va agradar molt.
Una bola del carrer i un ampli eren les notres cadires dabant d'aquell semàfor vermell cada cop que miravem. Una de peus a cap, una de "i això de l'ull com ho fas?", una de "no em miris així...!", i tantes altres... però el que més em va agradar era sentir que m'escoltaves, que em miraves, que m'entenies, tot i ser com ets m'entenies. Com vols que m'hagi posat trista per aquella nit a cor obert!!!!, l'únic que puc fer es donar-te les gràcies. Sé quin és el meu error, què és el què em fa infeliç, què és el que sí o no necessito, i tot gràcies a tu.
Potser és tan fàcil com deixar de pensar, no mirar l'ordinador, no esperar res, simplement veure com allò del riu ve cap a mi i dic "què és això..?" però les mans quietes... és molt fàcil dir-ho i molt difícil de fer-ho però sé que ho aconseguiré. Sóc tan complicada que costarà fer que les neurones no treballin però s'intentarà, t'ho prometo, i t'ho prometo perquè sé que ho puc fer i ho aconseguiré. Et vaig dir que jo era de reptes difícils i crec que això ja és una bona equació de la vida a resoldre, però com sóc del 3% ho faré.
Adonar-te de la realitat, d'allò que pots o no aconseguir, d'allò que ha de ser o no teu, fa mal, però ajuda. Sé que no m'estic equivocant, sé que el camí que prenc és el correcte, sé que jo ho puc fer.
Gràcies per fer-me obrir els ulls i fer-me somriure. Em fa una mica de vergonya dir-ho però t'he de dir que estàs començant a ocupar un lloc especial al meu cor petit, i m'agrada. Gràcies per ser com ets.
No hay comentarios:
Publicar un comentario